Divendres, 19 juliol 2024
28.5 C
La Llagosta

Mònica Adamuz: “La Covid ho ha disparat tot. Una de les simptomatologies que em trobo és la desmotivació”

Mònica Adamuz és psicòloga del Centre d’Informació i Recursos per a Dones (CIRD) de la Llagosta. Fa uns anys que és la responsable a la nostra localitat de fer una primera acollida i, si cal, també un seguiment a dones que es troben en situació de vulnerabilitat.

Quina és la realitat que t’has trobat a la Llagosta?
Comencem fort. Jo treballo aquí, a Polinyà i al meu servei privat i el que em trobo és que els serveis estan desbordats. Hi ha moltes dones que tenen necessitat de treballar aspectes emocionals. També hi ha poc coneixement dels recursos. Als mitjans de comunicació veus que pots fer moltes coses, que pots demanar ajuda, però la gent va molt perduda. Quan la gent descobreix el recurs ens trobem que estan desbordats.

A qui va adreçat el servei?
En principi l’atenció és a dones en situació de vulnerabilitat. Fem tant atenció a casos relacionats amb violència de gènere, com altres problemàtiques de simptomatologia més ansiosa, depressiva o de conflictes en l’àmbit familiar. Al CIRD fem una primera atenció. Jo estic especialitzada en depressió, trauma i dona. Ens trobem amb molts problemes de trauma.

Aquesta situació arriba per una situació de crisi o la trobem permanentment?
La Covid ho ha disparat tot. Una de les simptomatologies que em trobo, tant en adolescents com en adults, és la desmotivació. La gent després de la Covid és com si aquesta il·lusió per viure, per tenir projectes… li ha desaparegut. Va ocórrer un fet molt traumàtic, se’ns va parar la vida de cop, sense saber què ens trobaríem després. Perquè fins i tot en una gue­rra hi ha un començament i un final. Amb la Covid ens trobem amb una cosa totalment desconeguda, amb el que tenim el perill de mort constantment i no sabem on està. A partir d’aquí el tema de la desmotivació ha quedat molt palès. La Covid també ha portat precarietat econòmica. Si no tens cobertes les necessitats bàsiques, et genera molta ansietat. En l’àmbit de parella han sortit moltes que, en tenir més contacte, el conflicte ha crescut moltíssim. Si a més hi ha aquesta precarietat econòmica amb una relació de parella que ja estava en crisi, pots o no separar-te? Perquè separar-se no és un fet i ja està. Es poden mantenir dos pisos? Amb criatures, com ho fas? Vei­e­m que hi ha molta convivència, amb vio­lència, però és perquè no es poden separar.

I quins recursos existeixen per a aquestes situacions?
En l’àmbit de recursos, se suposa que n’hi ha molts i cases d’acollida i altres, i la realitat és que no. Si una dona necessita sortir d’on està, aquesta dona queda coberta. Se li busca un allotjament i se la treu d’on està. Però per poder anar a una casa d’acollida em sembla que la llista d’espera és de mig any. Tot i això, jo he vist que arran de la pandèmia ha augmentat moltíssim.

Personalment, com portes tractar diàriament amb aquestes problemàtiques?
Els professionals tenim diferents mecanismes. Per una part tenim la figura del supervisor. Això vol dir que quan hi ha algun cas que tens més dificultat a portar tens un professional que et supervisa, que et dona claus. Si algun cas et continua tocant, jo no tinc cap problema a derivar-lo. Es mira que hi hagi un altre professional que pugui fer una intervenció que sigui adequada. Després, personalment, tens els teus propis mecanismes per poder posar aquesta distància, tenint en compte que l’aportació que jo faig és una aportació professional i després jo tinc la meva pròpia vida.

Quina seria la tasca preventiva que es realitza?
El que estic veient és que en l’àmbit educatiu hi ha moltes escoles que ja estan fent molt d’èmfasi en tot el que és el masclisme i què és el feminisme, a poder detectar casos de discriminació. Jo tinc una filla de quinze anys i dos bessons que acaben de fer dotze i veig que ho detecten molt més el que passa, per exemple en una pel·lícula quan es donen situacions masclistes, o en podem parlar o debatre. Jo crec que s’està fent molt, però les famílies també hem de fer molt i, tant homes com dones, hem de detectar aquestes conductes que tenim tan interioritzades.

No fa la sensació que hi ha més casos de masclisme entre la joventut?
Jo crec que s’han polaritzat les posicions. Tenim un ventall de joves, crec que al voltant del 30%, que neguen directament la violència de gènere. Estan negant una realitat. L’any passat, si contemplem les dones assassinades pel fet de ser dones, en son 99. Però després ens trobem que hi ha una quantitat també molt important d’adolescents que tenen clares les conductes que són masclistes. Que la teva parella et vulgui controlar el mòbil és una conducta masclista, que et digui com has d’anar vestida és una conducta masclista. Quin és el problema? que la posició que està polaritzada en la negació de la violència masclista es troba molt validada encara socialment. Aquí tenim el perill. En aquest 30% la majoria són homes, però també ens trobem amb noies que creu­e­n que un home amb actituds masclistes és un home fort i el que volen és el xulito.

Publicitat

Publicitat

Més notícies