Dijous, 25 abril 2024
12.3 C
La Llagosta

Estefa Jémez: “He hagut de deixar de ser seleccionadora catalana per ser mare”

Amb motiu del Dia Internacional de les dones, entrevistem Estefa Jémez, que ha estat una de les esportistes més rellevants de la nostra localitat. Va ser jugadora de futbol sala en la màxima categoria, va representar la selecció de Catalunya i, fins fa pocs mesos, era entrenadora de diferents seleccions de base de Catalunya.

Hi ha igualtat en el món de l’esport?
És un tema llarg d’explicar, perquè encara hi ha molta feina per fer i encara no hi ha igualtat del tot. Sí que s’ha avançat en alguns esports, com ara en el futbol, en el qual van ser campiones del Món. En alguns aspectes, hi ha una mica més d’igualtat en el seguiment televisiu i de la societat. Queda molta cosa a treballar, sobretot, en l’àmbit salarial.

Com van ser els teus inicis?
Els meus inicis com a esportista van ser una mica difícils, perquè no hi havia noies. Vaig començar amb 12 anys a jugar a futbol sala. Aleshores vam crear un equip molt petit, perquè la resta era tot de nois, no hi havia de noies. Vam començar a jugar a la Concordia, però va costar molt aconseguir patrocinadors que ens poguessin ajudar. Tot va canviar quan vam començar a guanyar lligues i copes. Així que en l’àmbit social vam capgirar la situació, però en altres facetes va ser molt complicat.

Ha millorat la situació per a les nenes?
Ha evolucionat, perquè ara hi ha moltes més noies, però gràcies al creixement del futbol 11 i a l’exemple de la selecció espanyola. Tot això, amb l’ajut de les xarxes socials. Les noies petites ja tenen com a referents jugadores i ara hi ha moltes més categories que abans. Jo vaig començar en edat infantil, però jugava amb noies juvenils. En canvi, ara hi ha prebenjamí, benjamí… i moltes noies. És cert que s’ha millorat en el nombre de jugadores en la base, però en l’àmbit econòmic la cosa encara està complicada. Ara ha millorat una mica en futbol sala, perquè hi ha un parell d’equips a Primera Divisió que ofereixen contractes laborals, però segueix la diferència econòmica entre noies i nois. Professionalment, les noies es dediquen igual que els nois, així que haurien de cobrar el mateix.

Com a jugadora, vas tenir les mateixes oportunitats que un noi?
Com em van cuidar, sí, però per qui era i l’ambient que hi havia al club. Però quan dic que em cuidaven, vull dir que em pagaven la benzina del cotxe, em portaven als partits o em pagaven l’hotel. Jo no tenia cap tipus de contracte laboral i havia de buscar-me la vida fora. És a dir, treballar i estudiar. Tot això, per poder anar a jugar. Altres nois només es dediquen a jugar a futbol sala, amb contracte laboral. Nosaltres, les noies, sempre ens hem hagut de buscar la vida.

I com a entrenadora?
Et posaré un clar exemple, jo he hagut de deixar de ser seleccionadora catalana per ser mare. Altres entrenadors han estat pares i han conti­nuat a la selecció. És complicat d’explicar, perquè tu vols dedicar-te a allò, però sempre les dones ho tenim més complicat, no sé per què, en l’àmbit laboral. En el meu cas va ser una decisió meva, no podia compaginar la vida familiar amb el món laboral i la meva dedicació al futbol sala. És molt complicat.

Com es pot millorar la situació?
La societat ha de confiar més en la dona, s’ha d’ajudar i motivar-la. Els nois poden, elles també poden. Jo tinc els mateixos coneixements com a entrenadora i jugadora que el meu company, que també ha estat a Primera. Hem tocat la mateixa pilota. En definitiva, és creure i confiar.

Què canviaries ja?
Que no només hi hagi entrenadors, que també hi hagi entrenadores. El que acostuma a passar que quan una dona deixa el futbol sala com a jugadora, es desvincula. En canvi, els nois, després de ser jugadors, passen a ser entrenadors. Així que estaria molt bé que les noies també es dediquessin a ser entrenadores, d’aquesta manera serien un exemple per a aquelles nenes. Aquestes nenes potser podrien pensar que elles també voldrien ser com la seva entrenadora o arribar fins a on ho va aconseguir la seva entrenadora.

Has tingut alguna experiència de­sa­­gradable?
Com a jugadora, un cop a Cadis, ens van dir que hauríem d’anar a fregar, que no servíem per a res, que no sabíem jugar i que l’esport era d’homes. Això m’entrava per un costat i em sortia per l’altre. La meva forma sempre ha estat la de callar a aquelles persones, que no saben res, fent gols i guanyant partits. Sempre amb un somriure a la cara, mai m’ha afectat això. Pel que fa com a entrenadora, també he entrenat nois i he vist que els nois s’esperaven al tècnic, home, perquè els imposava més, que no pas jo com a tècnica i dona.

Com s’ha de motivar a les noies?
Jo faria esdeveniments per reclamar l’atenció de les noies i mostrar que el món del futbol i el futbol sala és molt bonic i es poden viure moltes experièn­cies. La clau és que el club les faci sentir com una família. Aniria a les escoles, faria entrenaments o tecnificacions, trucaria jugadors i jugadores que les poguessin motivar.

Publicitat

Publicitat

Més notícies