Carme Segarra va ser una de les dones que va formar part del teixit social de la Llagosta a l’època del final de la dictadura, la transició i els inicis de la democràcia. Eren moments de forta reivindicació social i de lluita pels drets de les dones.
Tu vas ser una de les integrants de l’entitat Dona, Grup de Dones de la Llagosta.
Aquest era un dels grups en els quals vaig estar. També vaig formar part de l’Associació de Veïns i del sindicat Comissions Obreres. Bé primer estava a les Plataformes, quan encara el sindicat no estava legalitzat. El Grup de Dones va néixer l’any 1979 i va estar actiu fins al 2002.
Era un moment social molt efervescent, amb molta acció al carrer, no?
Sí, sobretot l’Associació de Veïns. En aquest poble tot es va aconseguir per la lluita i això és el que s’hauria d’explicar. A mi em sap greu que la gent no ho conegui, sobretot els joves. No estaríem a on estem si tot això s’expliqués. Quan et pregunten Quin racó t’agrada del poble? A on vols fer la foto? Doncs s’ha de fer al semàfor. No sé si recordaràs quan es tallava la carretera per aconseguir el semàfor, a l’antiga travessia de la N-152. Així es va aconseguir tot, el Parc Popular, l’ambulatori, la Biblioteca,… Jo sóc filla del barri del Guinardó. Quan vaig venir a la Llagosta, era l’època del cop d’estat a Xile, el 1973, i no estaven posats ni els carrers.
Per què vas venir fins a la Llagosta a viure?
Per la feina. I aquí estic fins avui. Treballava a la Manitos. Era una empresa de sabates que estava per la zona de Martorelles. Feien sabates artesanals. Jo tinc formació, però em vaig incorporar a l’empresa per estar al comitè i aquella cosa de fer la revolució.
Quines van ser les reivindicacions que més recordes?
El Centre de Planificació. Després de molta lluita al final el vam aconseguir. L’atenció integral a les dones la va aconseguir el Grup de Dones amb les concentracions i quan va venir el Pujol a inaugurar l’ambulatori. Per reivindicar el semàfor vam arribar a anar a Barcelona a entrevistar-nos i ens vam dir que havíem de tenir vuit morts i només en portàvem tres. Recordo que ho vam explicar a les assemblees i es va muntar la grossa, de tal manera que a la següent manifestació van venir els grisos. Sembla que dius, mira aquesta, ja està explicant batalletes com una àvia. Però el tema no és aquest, el tema és la importància que té estar actius socialment. Una altra cosa és que avui en dia tot s’ha fet més complex. Des del meu punt de vista, a partir de les xarxes, tot és molt més complex.
Has parlat del tema de la planificació, com va ser d’important?
Molt, va ser molt important. També estàvem a una coordinadora comarcal de dones. A Santa Perpètua es va aconseguir com un centre municipal d’atenció a la dona. El plànning, com li dèiem, era un plantejament molt innovador, perquè era atendre la salut de les dones i la salut reproductiva i sexual, entesa com la planificació, la salut juvenil, sexual,… en la seva globalitat. Va ser una de les conquestes del moviment feminista del poble. Amb això s’ha guanyat molt i és de les coses que jo estic més satisfeta. Va haver unes quantes dones que vam estar picant pedra durant molts anys. Aquesta és una altra, la gent es pensa que el feminisme va sortir del Me Too, no, fa molts anys abans del Me Too, però molts i molts.
Ara hi ha el Centre d’Informació i Recursos per a Dones (CIRD).
Nosaltres considerem que és un èxit de la lluita feminista. Nosaltres l’havíem demanat en temps de José Luis López i no hi va haver manera. Ja ha plogut molt. Ara, s’ha vist que el CIRD, que ja fa catorze anys que funciona, té molt d’interès i ajuda molt, pensat com a atenció global, amb atenció jurídica, atenció psicològica,… és tot un triomf.
La societat ha canviat molt en la lluita per la igualtat?
Jo penso que sí. Una altra cosa són els canvis profunds en la mentalitat de la gent, que això costa més. Ara el que passa és que hi ha coses que es pensen però no es diuen, perquè s’ha de ser políticament correcte. A més a la gent jove, les xarxes, el TikTok i la resta, no els ajuden a tenir criteri. Després, tot això de les feminazis, has d’entrar un per un i discutir que no és el mateix el masclisme que el feminisme, el feminisme és una lluita alliberadora, el masclisme és opressió.
Has viscut molts canvis socials al nostre entorn?
Alguns. A la cua del banc, algú més gran que jo va dir: Això de les cues fa 40 anys no ho haguéssim consentit, sembla mentida, ara callem per tot, el que ha sigut aquest poble. Jo em vaig alegrar, però mira, són generacions que se’n van, no generacions que vénen. Cal reivindicar la lluita com una cosa necessària i important. Ara és diferent. Jo, amb tota la bonhomia i des del carinyo, intento explicar les coses, com les he viscut jo. Perquè sinó sembla que les coses vénen soles, i no. Un altre exemple és l’espai de Gallecs. Vam fer una coordinadora de grups ecologistes al Vallès, vam fer una marxa per tota la comarca, anàvem dormint pels pobles, i amb això vam aconseguir la protecció de Gallecs
