Dimarts, 16 juliol 2024
24.4 C
La Llagosta

Marina Cantos: “De sobte et gires i veus a Kevin Costner i dius, què faig jo aquí?”

Marina Cantos, de 33 anys, és actriu i ha protagonitzat l’exitós curtmetratge Hamelin 77, que ha guanyat diferents premis in­ter­nacionals. El curt va ser acceptat per projectar-se una setmana durant el prestigiós Festival de Cannes dins del catàleg de curtmetratges professionals. La llagostenca compagina la seva passió per la interpretació amb la feina d’infermera, que també l’apassiona.

Amb Cannes, has completat un somni?
Sí i no. Jo crec que, cada cop que aconsegueixes una meta, en vénen altres. No m’esperava ser a Cannes, però allà tot és molt exagerat. Hi ha molt de cinema, molta gent i passen moltes coses a la vegada, tot el temps. Te n’assabentes que passa una cosa i al moment passa una altra. Cannes va estar molt bé i era la primera vegada que anava a un festival tan gran. Va ser molt aclaparador i divertit.

Què et va sorprendre més?
Trobar-te amb tanta gent que admires. De sobte et gires i et trobes Kevin Costner i et dius, però que faig jo aquí? Estic veient a aquest senyor que he vist en tantes pel·lícules. O, per exemple, veus que hi ha una conferència al costat de Cate Blanchett. Cannes és així.

Com està sent el recorregut del curt Hamelin 77?
M’ha sorprès moltíssim el curtmetratge. El director ja tenia una visió de fer un bon recorregut de festivals i tenia un objectiu clar, que tingués una divulgació educativa. Parla d’intel·ligència artificial i de com l’ésser humà es relaciona i interactua amb les noves tecnologies. Jo no m’esperava que arribés a on ho ha fet, com va ser al córner de Cannes. De moment va molt bé i segueix en festivals. Fins i tot, fa poc que va guanyar un altre primer premi internacional. També va entrar en una plataforma perquè el puguin veure en alguns instituts. El curtmetratge segueix en curs.

Quina és la teva següent meta?
No ho sé, vaig al dia i sobre la marxa. Intento gaudir del que estic fent i a poc a poc fer passes. Venia de fer molt de teatre en els últims cinc anys i recent tornava a tenir un paper amb l’audiovisual. Anem pas a pas.

Has fet molts sacrificis per arribar fins aquí?
Moltíssims, perquè he estudiat molt, he treballat moltíssim i jo tinc una altra feina, treballo d’infermera. He tingut la sort de tenir unes companyes meravelloses que m’han can­viat, o doblat, torns. També he treballat molts caps de setmana per poder rodar, he viscut un temps a Madrid i rodava a Barcelona; i he viscut a Barcelona i marxava al matí a Madrid i tornava de nit. Així tot el temps.

Compagines bé la interpretació i la infermeria?
Ho compagino bé, perquè és la meva decisió. A la fi, un ha de ser conseqüent i coherent amb el que decideix i fa. També et dic que hi ha dies que vaig molt cansada, que tinc molt de son. Són dues feines que m’agraden molt. He tingut etapes que només he treballat d’infermera i d’altres que només he estat actriu. Això em dona molt equilibri per a les dues feines, perquè puc decidir tenir només un treball i deixar una de les passions que tinc.

T’agradaria dedicar-te al 100% a la interpretació?
Ara mateix no ho sé, perquè m’agrada molt el que faig, però qui sap si algun dia surt un projecte i tiro per aquí o arriba un dia que dic s’ha acabat.

Des de quan t’apassiona la interpretació?
Des de petita prenia classes de dansa a la Llagosta, feia classes de pintura, vaig fer alguna cosa de publicitat, després vaig fer teatre i vaig treballar, quan era més jove, de model. Pel que sigui, sempre he estat vinculada amb alguna branca artística. De fet, m’interessen moltes disciplines, no només el teatre. La primera vegada que vaig fer teatre em va flipar i va ser a Madrid. A Barcelona també he fet teatre, però en sales més petites, però com a teatre gran ha estat a Madrid.

Quina relació vas tenir amb entitats de la Llagosta?
Vaig començar amb 8 anys amb Meri, que ara porta La Room, fent dansa al Gimnàs Fabregat. Més endavant jo vaig donar classes al CEM El Turó, a l’INS Marina i a l’Escola Les Planes. Vaig estar així molts anys i era una cosa que m’encantava. El dia que ho vaig haver de deixar em va fer molta llàstima.

Què estàs fent ara?
Ara estic fent coses amb una companyia de Madrid, que s’anomena Lope en femenino. Ara mateix tenim dues obres, una d’elles és Lope en femenino, que suma ja cinc anys, i l’altra és un monòleg, que jo interpreto, que s’anomena Eclipse i tracta d’una infermera en la guerra de Iugoslàvia i fa un paral·lelisme amb la situació de la Covid-19. És un monòleg que alterna dos personatges, una dona d’uns 60 anys que ha perdut la seva família a la guerra i l’altre és una dona, infermera, de 30 anys, que viu tota la tragèdia de la Covid. Totes dues, tot i la tragèdia, viuen amb la esperança que les coses millorin.

Publicitat

Publicitat

Més notícies