El jugador d’handbol professional llagostenc va guanyar a l’estiu la medalla de bronze als Jocs Olímpics de Tòquio amb Espanya. És el primer esportista de la nostra localitat que va a una cita olímpica i, a més, torna amb un metall, que engrandeix un palmarès d’excepció amb l’or al Mundial i una plata i un bronze a l’Europeu.
Has complert un somni?
Oi i tant que sí. Anar a uns Jocs Olímpics és un somni i guanyar una medalla encara més. Està clar que la millor medalla que es pot aconseguir és el metall d’or, però ja el fet d’aconseguir una medalla, aquesta de bronze, és històric. Això quedarà per sempre per a mi. De petit potser ho pensava com una il·lusió molt complicada, però que ha arribat i he gaudit moltíssim per com ha estat tot.
És un bronze amb sabor a or?
Totalment, perquè aconseguir una medalla és molt complicat. Anar a uns Jocs Olímpics és complicat, guanyar una medalla encara més. Hem aconseguit un bronze, amb patiment i gaudint dins de la pista. A sobre, és el fermall a una generació de la selecció espanyola d’handbol que només ens quedava això. Portem deu anys al màxim nivell guanyant campionats del Món, aconseguint metall a cites continentals i només ens quedava la cita olímpica. Potser en l’última oportunitat d’aquesta generació ho hem aconseguit. És un bronze que té regust a or.
Metall al Mundial, a l’Europeu i als Jocs Olímpics. Amb quina et quedes?
Amb totes, és complicat. Però si he de decidir, seria amb el bronze olímpic per tot el que ha suposat. Jo sé tot el que m’ha costat, com ara tornar a la selecció després de cinc anys fora. Semblava que la meva carrera esportiva s’acabava perquè arribava a Granollers per retirar-me i es creia que ja ningú comptava amb mi…. Doncs no, tot s’ha girat a base d’esforç, treball, viure el dia a dia al màxim, seguir gaudint del privilegi que tinc de jugar a l’handbol i dedicar-me a a això; he tingut la recompensa de tornar a la selecció, entrar en la convocatòria dels Jocs Olímpics i guanyar una medalla. Els Jocs Olímpics, que s’hi juguen cada quatre anys, són el focus internacional i ,per això, i pel que m’ha costat, és la millor manera. A més, és el metall que més he gaudit dins i fora de la pista.
Com era la vila olímpica?
És molt bonic perquè és allò que qualsevol esportista vol viure. És un gran complex d’edificis, com la Llagosta, i en aquest emplaçament hi ha els millors esportistes de tot el món, de totes les disciplines. Saps que totes les persones que estan s’han preparat tota la seva vida, i a més, que viuen l’esport com a tu. Això sí, el dia a dia es va fent dur perquè hi ha fatiga per la competició. Al principi la vila està plena, però ja a mida que vas passant rondes es va buidant per la complexitat de la competició i s’entra en una monotonia d’entrenar i jugar, i sense poder visitar una gran ciutat japonesa com és Tòquio. Al final, un pensa en el que ha de fer: competir i intentar guanyar la medalla. Encara avui en dia m’emociono de poder haver viscut tot això en primera persona.
I vas mostrar la bandera de la Llagosta a la vila olímpica…
Quan em van dir que viatjava a Tòquio jo volia emportar-me una bandera de la Llagosta, tal com vaig fer en la final del Mundial. A més, la meva mare i la meva germana tenien una bandera espanyola a casa, que la meva germana va emportar-se a l’Europeu de Polònia, que posava la Llagosta, en gran. Aquesta era una bandera molt especial perquè l’havia fet la meva àvia, en pau descansi. Llavors me la vaig endur i només arribar a la vila olímpica la vaig penjar. Va ser especial perquè a d’altres delegacions tenien les seves banderes, i en la delegació espanyola no hi havia cap, només la meva amb el nom de la Llagosta. I tothom volia saber de qui era la bandera espanyola de la Llagosta.
Com vas viure la recepció institucional que va organitzar l’Ajuntament de la Llagosta?
Amb molta estima per la situació en la que estem. Per a mi va ser especial i he d’agrair a l’alcalde, Óscar Sierra, i a la resta de regidors del plenari per ser-hi. També, sobretot, a totes les persones que van anar-hi, que van ser moltes. Fins i tot hi havia gent que no va poder anar-hi i dies després de la recepció m’escrivien per xarxes socials o em paraven pel carrer. M’he sentit molt recolzat per la ciutadania de la Llagosta.
Quin consell donaries a les noves generacions?
És el mateix consell que li diria a l’Antonio García de fa deu anys, que a mi em va costar enfocar tot com ho havia de fer. S’ha de gaudir de tot allò que s’hi fa al màxim. Tinc la sort de jugar a l’handbol, que és el que més m’agrada, i a sobre, em dedico a això. Llavors, intento gaudir del dia a dia en tot allò que faig, com ara els entrenaments, cuidar-me, en descansar per jugar bé, els partits, els moments amb els companys, els viatges, entre altres. Així que no penso en esperar a fer allò per al partit següent o no fer allò altre perquè estic cansat. Un ha de gaudir del dia a dia perquè mai se sap si podràs arribar al següent partit o fer la classificació per al següent torneig. Hi ha coses que tu no pots controlar. Quan vaig començar a gaudir del dia a dia, més he valorat el que tinc i millor he jugat.
