Josep Millán: “El meu somni és xiular una final d’handbol en uns Jocs Olímpics”

0
25

23 anys. És àrbitre d’handbol i aquesta temporada ha pujat a la màxima categoria femenina, la Divisió d’Honor, i a la segona masculina, la Plata. Estudia el Grau de Química i treballa en un centre logístic de Decathlon.

– Com va ser el seu ascens?
– A finals de la temporada passada jo i la meva parella arbitral, Jordi Quintanar, vam xiular partits rellevants de la segona categoria femenina i de la tercera masculina. Aleshores, ens va arribar una designació per fer un curs d’ascens amb el torneig de la Granollers Cup. S’havien de passar proves físiques, exàmens i arbitrar durant cinc dies en la competició.

– Què ha suposat pujar de categoria?
– És un canvi molt gran perquè passes d’un nivell més amateur a xiular en pavellons o a clubs més professionals. Vas a xiular a poliesportius amb més d’un miler d’aficionats, per exemple. A més, els clubs ja s’estan jugant molts diners o ascensos per intentar pujar a la lliga Asobal, màxima categoria estatal masculina. Hi ha jugadors i jugadores que ja han jugat a la selecció espanyola.

– Està a un pas del màxim nivell estatal?
– Ara tot just hem arribat i només ens queda una categoria per pujar. A nivell nacional, la categoria més alta és la lliga Asobal, que és l’elit i és l’única que no podem arbitrar. Estem a un esglaó de donar aquest pas però sempre dic que en una mateixa categoria hi ha categories, i nosaltres acabem d’arribar. El principal és guanyar-nos el respecte dels equips, com vam aconseguir els anys passats, i quan ens sentim importants en aquesta ca­te­goria, podrem dominar el ni­vell i tindrem opcions. Cada es­glaó que pugem és molt més complicat.

– Quin repte té?
– El repte és xiular la lliga Asobal. Jo i el meu company xiulem junts des dels 16 anys i sempre ho hem tingut molt clar. Amb 19 anys vam arribar, sent la parella més jove, a nivell estatal. Tenim ara 23 anys els dos i estem a Divisió d’Honor femenina i la B masculina, sent també la parella més jove. Lògicament l’objectiu és arribar el més lluny possible però no ens posem cap termini. Si són 2, 3 o 4 anys, ho direm nosaltres perquè al final la pista mana.

– Es pot viure de l’arbitratge d’handbol?
– De l’arbitratge ara mateix no es pot viure. És un complement molt important i una ajuda, sobretot a nosaltres que som molt joves. Però si tens una parella o una família, no es pot viure. Els sous són públics i nosaltres tenim uns drets arbitrals per partit: a Divisió d’Honor femenina es rep uns 240 euros i a la Plata masculina, 230. Però això és durant la temporada esportiva i si xiules, que no tens cap seguretat de xiular cada cap de setmana.

– Què li va motivar per escollir ser àrbitre?
– Vaig començar arbitrant quan jugava handbol en cadet. Jo veia el meu pare (José Millán) arbitrar i al principi ho feia per guanyar un complement per tenir diners el cap de setmana. A més, podia continuar jugant a handbol i arbitrant. Jo mai m’hagués imaginat arribar a on sóc ara mateix.

– Ser àrbitre no ha de ser fàcil…
– Sempre dic que l’àrbitre ho porta dins. A qui li agrada arbitrar, gaudeix. Per molt que hi hagi moments difícils, es gaudeix. Qui entra en aquest món, no se’n va i menys quan tens la possibilitat d’estar en el més alt. Les crítiques sempre fan mal, però tu has de ser el teu primer crític i això et fa millorar. Què passen coses? Doncs sí, però l’handbol no sol ser tan agressiu com altres esports.

– Com ho supera?
– Al final és evadir-te de tot això. Intentar no pensar i gaudir. Sobretot, respectar a tothom i mai encarar-te amb el públic.

– Què és el més complicat de l’arbitratge?
– Quan saps que no has estat al nivell del partit perquè un àrbitre sap quan s’ha equivocat en el moment. Nosaltres, i els meus companys, som els més crítics de tot.

– I el millor moment?
– Quan t’arriba un correu electrònic i veus que hi ha una designació d’un partit important. Aquest és el millor moment, la màxima il·lusió. Però, quan veus la designació que hi ha en joc una fase d’ascens o un Campionat d’Espanya, és el millor.

– Com es veu d’aquí a 10 anys?
-Somiar és gratuït i si d’aquí a 10 anys sóc àrbitre internacional seria el màxim. I d’aquí a 20 anys, doncs el somni seria xiular una final en uns Jocs Olímpics. Però la idea és anar pas a pas i el següent és anar a l’Asobal.

Publicitat

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí