38 anys. Mosso de magatzem que un dia va decidir començar a escriure i, en poc temps, a base de posar-hi ganes i humor, ja ha publicat la seva primera novel·la, Autocompasión de un tonto con suerte.
– Quan vas començar a escriure?
– Vaig començar fa un any i mig i he tingut la sort que la primera novel.la me l’han publicada. Vaig començar perquè estava avorrit. Va coincidir que la meva dona ho va llegir, li va agradar i em va motivar per continuar.
– Com es comença un llibre?
– Jo ho vaig fer pels personatges. És el més bàsic i vaig començar tenint en ment un personatge que s’assembla a mi; després una família i uns amics. A partir d’aquí, vaig desenvolupar la història.
– En quin moment vas veure que ja existia “Autocompasión de un tonto con suerte”?
– Quan el vaig acabar i vaig veure que tenia cara i ulls. Aleshores, vaig enviar-lo a les editorials, però fins que això no va passar no les tenia totes.
– Com va ser aquest procés?
– Vaig trigar un any, més o menys, a escriure el llibre. Quan el vaig enviar, de seguida, em va respondre la que és ara la meva editorial, Ediciones Atlantis, i, en dos o tres mesos, vaig fer la presentació.
– Ha anat tot massa ràpid?
– Jo crec que massa ràpid. No em dóna temps a seguir el ritme de tot.
– La història és sobre un taxista milionari que té molta mala sort. Com s’encaixa això?
– El llibre és una caricatura de mi mateix. Jo em considero una mica malastruc, però en les coses petites, a les ximpleries. Aleshores, vaig voler fer una caricatura de mi amb un personatge que allà on va passen desgràcies. Està a Nova York quan l’atemptat de les torres bessones o a Galícia amb la crisi del Prestige. Al final, és la història d’Espanya o del Món, amb un personatge més.
– Quines similituds hi ha entre el personatge i tu? A banda de la mala sort…
– La forma d’expressar-se, de pensar…jo no sóc milionari i tampoc superdotat, però la forma de pensar és molt semblant.
– Quina és la idea que vols que la gent tingui del llibre?
– El més important és que s’entretinguin, que s’ho passin bé. Però si han de plorar o patir, amb els personatges, que ho facin. La literatura a vegades és massa densa i la meva novel.la és com una pel.lícula, més àgil. És apta per a tots els públics.
– Com veus l’acceptació del llibre?
– Força bé, però fins ara qui s’ho ha llegit és familiar o conegut. Però, quan vaig anar al Club de Lectura de la Biblioteca, que són persones que no em coneixen, doncs em vaig emportar una bona sorpresa i positiva. Sobretot tenint en compte que són gent gran i creia que era un públic que no li agradaria, i tot el contrari. Així que molt bé.
– Què més t’ha sorprès dels lectors?
– Per desgràcia, em costa més arribar als lectors que no pas als mitjans de comunicació. Em van entrevistar al programa Espècies Protegides, de la Cadena Ser, i molt bé. El que em diu la gent és que riuen molt, però espero que provoqui també altres sensacions, com la pena o l’amor.
– Com van les vendes del llibre?
– Les vendes van pujant, cada vegada més a poc a poc. Ara estic en el moment que he de passar a vendre a desconeguts i sense llibreries. Però jo crec que ho aconseguirem.
– On es pot comprar el llibre?
– A les pàgines web de l’Ediciones Atlantis (http://www.edicionesatlantis.com) i la Casa del Libro (http://www.casadellibro.com) i a la Papereria Casas.
– Ja penses en un segon llibre?
– La gent em demana un segon llibre d’Autocompasión de un tonto con suerte i cada vegada em ve més de gust.
– Com podria ser la continuïtat?
– La història m’ho està posant fàcil. Entre atemptats i més coses hi ha material. Però m’atreu l’atenció que un personatge secundari del primer llibre sigui el narrador del segon. Ara mateix ho tinc així al cap, però potser canvio.
– A l’hora d’escriure, quines són les teves influències?
– Tot i que no sigui correcte, em fixo més en les pel·lícules que no pas en els llibres. No sóc un gran lector, però si hagués d’escollir un escriptor et diria Pablo Tusset perquè també posa humor en les seves històries. Per a mi, això és bàsic.
– Seria més senzill fer una pel·lícula d’”Autocompasión de un tonto con suerte”?
– Sí. Això ho he parlat amb la meva dona. Ho veiem més com una pel·lícula que no un llibre. Al final del llibre posa que si arriba aquest llibre a les mans de Daniel Sánchez-Arévalo, que és director de cinema, doncs m’agradaria que fos ell qui rodés la pel·lícula. Ell té el llibre i no se si ho farà.
– Ho té?
– Li vaig enviar a la seva productora i li va arribar. Ell ja sap qui sóc perquè en Sant Jordi la meva dona va anar-lo a veure i va reconèixer el llibre. Ja veurem.
