La directora i coreògrafa de l’Escola de dansa La Room parla de la Banda del patio, quinze noies i un noi que gaudeixen del ball. Van sortir al programa de televisió Got Talent, on van arribar a les semifinals. Aquest és el quart any que el grup participa a diferents competicions i, per fer-ho, ha preparat una coreografia original, fresca i arriscada.
Quan es va formar la Banda del patio?
Aquest és el quart any. Ara tenen entre 9 i 10 anys. La més petita va començar amb 6 anys.
Com han evolucionat en tot aquest temps?
Van començar amb coreografies senzilles, al seu nivell. És un grup que treballa molt. A banda de les dues hores de competició, vénen dues hores setmanals més. Això són quatre hores a la setmana i això és nota. El nivell va canviant. En el dia a dia potser no es veu, però, quan mires cap a endarrere, quina passada, quin canvi.
Quin tipus de competició fan?
Tot són competicions de dansa urbana, a nivell nacional. El que passa que avui en dia n’hi ha moltes. La més reconeguda és Urban Display, que és la primera que es va crear, la més reglada com a Campionat d’Espanya. Però vaja, tots els grups fan pràcticament la mateixa temporada de competicions, ens trobem a tot arreu, a Moià, a Barcelona, a Granollers,…
I a aquestes edats tenen molta pressió?
Elles no noten pressió, però també perquè la filosofia de l’Escola des de l’inici és que anem a passar-ho bé ballant. El que passa és que és un grup que es posa ell la pressió, perquè treballa molt, ha tingut molta tirada, ha arribat a les semifinals de Got Talent. Tot això ha fet que elles es posessin més pressió, tenen il·lusió per guanyar. És una pressió bona, els serveix de motivació, no com a competitivitat dolenta.
I com és la relació que tenen amb la resta de grups?
Bé, encara són petites i no es relacionen amb els altres com amics. Sempre les fem veure que han d’aplaudir als altres grups, passi el que passi. S’han d’acostumar a tot. Aquest any, tornen a estar en competició. Al primer campionat han fet un segon lloc, l’any passat també, però l’anterior res, el canvi de categoria va afectar una mica. És un grup que té molta gràcia, és fresc i feliç. Això es nota quan ballen.
Sempre les fem veure que han d’aplaudir als altres grups
I les famílies com ho porten?
Genial, les famílies genial, estan contentíssimes. Veure al teu fill que està feliç amb una cosa que fa, que no li costa, que és el que més vol fer durant la setmana, venir a ballar. És positiu per a tothom. Això sí, tots els pares tenen clar que primer són els estudis i jo també hi insisteixo. Els diem que han de treure bones notes si volen ballar, primer és el cole. I si algun pare castiga per alguna cosa, els castiga no portant-lo a ballar.
Com vau decidir presentar-vos a Got Talent?
Nosaltres no ens movem per aquest tipus de programes, sabem que hi ha gent molt bona, però també sabem el que hi ha a la televisió. Nosaltres no ens vam apuntar, ens vam venir a buscar. Ens vam veure a una competició l’any passat amb el show de Harry Potter i, al mateix moment, ens vam venir a buscar. Ens vam demanar que ens presentéssim, que era un show amb molta tirada, molt televisiu,…, i així va ser. De fet, ens han convidat per participar a l’especial de Nadal, només d’infants, ja que deien que era l’espectacle amb nens que més havia agradat. Però el pressupost no els arribava per pagar l’estada dels 16 acompanyants de les noies i el noi i hem decidit no anar-hi. A més, estem en plena temporada de competicions i canviar el show és molt complicat.
Portem un show molt arriscat, hi ha molta música dels 70
Com prepareu la temporada de competicions?
Es prepara un espectacle per temporada. A principi de curs, comencem a provar coreografies, a agafar idees, a fer també una preparació física per aguantar tres minuts ballant a un ritme fort, que sembla poc, però no ho és. També els donem eines noves, com aprendre a ballar lliures o alguna acrobàcia. Abans d’acabar l’any, ja tenim clar l’espectacle i el comencem a treballar fort al gener. En quatre mesos el treballem i, a l’abril, ja comencen les competicions. Cada any és diferent, intentem fer coses noves i amb ells no hem de fer un gran esforç, perquè és un grup que et dona. Hi ha grups que et costa més, que has de pensar una mica més, però amb aquest és senzill. Aquest any, portem un show molt arriscat, hi ha molta música urbana, però hi ha molta música dels 70.
I quin futur veus al grup?
No ens plantegem cap futur. Sempre diem que són etapes de la vida. Aquest any la Banda del patio està i potser l’any que ve decidim dedicar el grup a crear una altra cosa. Fer un show no és sempre competir, tampoc és la filosofia de La Room. La competició és una experiència que s’ha de viure, i jo ho penso de veritat. Si la viuen, bé i és maca, però no és per sempre. M’agradaria que continuessin treballant com a companys durant molt de temps, fent projectes, ja sigui televisió, teatre, ja sigui un any de descans només
fent formació.
Quins altres grups hi ha?
Amb els altres dos professors, Pope Martínez i Eric Torres, aquest any hem fet canvis. A més de la Banda del patio, hi ha The Michigans, un grup amb molt de futur format per set nois i dues noies que estan en categoria júnior A. En el seu primer any, han fet una cinquena plaça davant de més de 30 grups. També tenim el grup juvenil Power Drops, format per dinou noies que omplen molt l’escenari; Scream B, que també són set nois i dues noies, que han treballat molt, l’any passat van quedar primers a moltes competicions; Elektrica, que és el grup de mamis de l’Escola, que aquest any farem un canvi i treballarem un vídeo; teníem Beetelchus, que eren dos nois que hem decidit ubicar-los a The Michigans. Hem anat canviant.
La Room també té experiència cinematogràfica. Heu participar a la pel·lícula La Tribu, de Fernando Colomo.
Sí, va ser una experiència molt bona, molt divertida. Vam fer una cosa diferent, però ballant, que és el que ens agrada. Va ser molt interessant veure alumnes de l’Escola, mares que es van presentar al càsting i les van agafar. Jo vaig anar a la preestrena, una de les protagonistes (Maribel Del Pino) és una de les meves millors amigues. Vam anar aveure la pel·lícula i se’ns veu bastant, al final també surten els agraïments a La Room i és bonic veure-ho. Queda com una experiència de la vida, molt bonica.
