Sandra Sánchez González és una terapeuta de la Llagosta que s’ha especialitzat a sanar la relació entre filles i mares. Fa uns anys va publicar el llibre Malas hijas, que va tenir un gran impacte mediàtic i es va traduir a l’italià. La llagostenca compta amb milers de seguidors a les seves xarxes socials.
Quines són les males filles?
Malas hijas és una comunitat, encara que ja amb aquest nom no existeix, perquè va passar a anomenar-se Renacientes. El maig del 2021, que és quan vaig crear un perfil a Instagram com a Malas hijas, va néixer per ser una comunitat de dones que, com a filles, tenen una mala relació o un vincle deteriorat amb les seves mares. I, com que és difícil poder parlar d’aquests temes, depenent de quins cercles i de quins espais, vaig crear justament aquesta comunitat perquè les dones poguessin alçar la seva veu i dir la seva veritat quant a aquests conflictes que poden arribar a tenir amb les seves mares, que és un tema molt tabú a la societat.
Qui decideix qui és una mala filla?
El concepte de males filles és un concepte negatiu, perquè és aquella filla que es rebel·la o alça la seva veu o diu la seva opinió contrària a la mare. Hi ha mares, no totes, a les quals això els molesta, ho qüestionen i aleshores se sol dir, quina mala filla que ets. La mala filla és aquella dona que es rebel·la, sobretot té a veure no només amb la relació amb la seva mare, sinó amb els mandats i els patrons socials i culturals que ja de per si ens determinen com a dones. Em va semblar súper interessant poder obrir un perfil amb aquest nom, perquè alhora estava empenyent les dones, que realment s’havien sentit ferides en dir-les males filles, per tal que aquí poguessin sentir-se segures i parlar obertament.
Com va ser la teva pròpia experiència?
Jo sóc filla única i jo sentia que estava en fusió i en simbiosi absoluta amb la meva mare, però tot va canviar després d’uns fets molt traumàtics a la meva família el 2004. Jo creia que les meves ferides i els meus conflictes tenien a veure amb el meu pare, que una part sí, però després em vaig adonar arran de la meva primera maternitat, sobretot, que no estava ocupant el meu rol de filla amb la meva mare, que estava fent de mare de la meva pròpia mare. I clar, amb la maternitat del meu primer fill, a mi això em va pesar moltíssim. Aquí és quan vaig començar a veure que alguna cosa no anava bé, però que no va ser d’un dia per l’altre. Vaig necessitar anys per poder adonar-me que tenia una ferida materna en relació amb la meva mare.
Com es sana aquesta ferida materna?
Amb molta paciència i acceptant que realment tens una ferida que et ve de la teva mare. Acceptar-ho, aquest és el primer pas. Dir que necessites ajuda i posar-se a buscar-la, no només necessàriament amb teràpia, sinó també a través de lectures, escoltant podcasts, assistint a tallers, a cercles de dones o interessant-te per això. Així ja pots començar a sanar. I sobretot, amb molt de valor perquè passes per llocs molt foscos dins teu, que fa que et qüestionis molts temes en relació amb la teva mare. És molt dolorós.
Quina és la reacció de les mares?
Hi ha de tot. Hi ha mares que només se senten mares, que no se senten haver estat filles, sinó que han adoptat aquest únic rol de mare. Així que jo qüestiono aquestes cures, però sempre parlo a nivell emocional. Quan jo parlo d’això, moltes mares se senten atacades, però realment estic parlant per a les filles, però també per a aquelles mares que són conscients i sí que poden veure que hi ha alguna cosa que potser han de reparar en relació amb els seus fills, no només amb la filla, sinó també amb el fill. Aleshores, sí que hi ha mares que agraeixen aquests continguts. Les mares no som perfectes.
Què és el més important d’una mare?
Que sigui una mare present, emocionalment, perquè la majoria de nosaltres hem estat cuidades per mares emocionalment absents. Però això passa perquè elles també tenien aquesta absència de les seves pròpies mares i pares. Això és una cosa que es va heretant des de fa segles. És un tema de supervivència perquè l’emocional es deixa apartat i el que importa és que tinguis sostre, escola, roba, menjar… però el que realment acompanya els nens i nenes d’avui, i del passat, és una mare present emocionalment, encara que sigui imperfecta. Som imperfectes.
Afecta més dones del que pensaves?
Sí, moltíssim, al final quan comences a parlar en cercles petits, comences a comentar alguna cosa en relació amb la teva mare, aleshores la dona, o fins i tot l’home, et diu doncs a mi em passa alguna cosa semblant. La majoria de relacions entre mares i filles, encara que això pot fer mal, són font de dolor i conflicte. Costa molt adonar-te’n, perquè adonar-te que la principal figura de cura i supervivència, t’ha fallat, això costa molt.
Quin tipus de mare ets tu?
Jo he estat una mare no present emocionalment. He estat una mare funcional i això m’ha portat a haver de fer moltíssima teràpia, picar un munt de portes, assistir a un munt de tallers i cercles. M’he format moltíssim en trauma i apego. Ara crec que sóc una mare present. Però jo era una mare totalment funcional, o sigui, aquestes rígides de l’hora de menjar, anar a l’escola, anar a dormir… molt controladora, i quan em vaig adonar que això estava perjudicant, em vaig dir, Sandra: “baixa, suavitza, que no estàs anant pel bon camí”. Al final estava repetint també el que jo havia rebut.
