José María Guerrero, de 47 anys, va ser boxejador professional amb una trajectòria esportiva de 22 anys. Es va retirar amb 35 anys i des d’aleshores es dedica a entrenar. Va guanyar el Campionat d’Espanya i el Campionat del Món Hispà. La setmana passada va presentar el seu llibre biogràfic, que ha escrit Sergio Bonavida Ponce.
Com ha estat l’elaboració del llibre?
Ha estat un treball de quatre anys. Hem hagut de comprimir 22 anys de competició i estic molt content. Aquesta és la meva oportunitat per donar-me a conèixer, la meva història i tot el que hi ha darrere. Explico tot allò que he hagut de superar i les dificultats.
Quines són les dificultats?
He viscut l’etapa més negre de la boxa espanyola. Avui dia hi ha uns 500 o 600 combats de boxa a l’any a Espanya. Quan jo competia, als anys noranta, tan sols hi havia una quarantena o cinquantena de combats. Les meves possibilitats es reduïen bastant. Ara, està molt millor.
Quins són els teus millors moments?
És complicat dir uns moments concrets. La meva il·lusió sempre ha estat gaudir de cada moment i etapa de la boxa. Ho segueixo fent avui dia, com a entrenador. Crec que de tot es pot treure una part positiva. La boxa m’ha ajudat a aprendre a buscar les solucions en mi mateix. Cadascú de nosaltres té les eines necessàries per tirar endavant. Es tracta de descobrir-les.
Per què et retires amb 35 anys?
Em trobava físicament bé, però la meva il·lusió era ser el número 1, el millor. Era la meva flama per seguir, però amb 35 anys em veia sense suports perquè havia de compaginar la boxa amb la meva feina al gimnàs. Tampoc estava mentalment en un moment idoni per competir i aspirar a ser el millor. Crec que no era just boxejar perquè no podia donar el 100×100. Podria haver seguit boxejant? Sí. Podria haver estat, novament, campió d’Espanya? Sí. Però vaig decidir enfocar-me com a entrenador, és a dir, ajudar les persones mitjançant la boxa.
On vas gaudir més, en la boxa amateur o professional?
En la boxa amateur, perquè era més jove i no tenia tantes necessitats com en la boxa professional, que la vaig assolir amb 20 anys. De professional va ser una etapa molt dura perquè físicament i mentalment l’exigència és molt dura. Crec que em vaig passar a professional molt jove i va ser una errada. Jo vaig fer el cicle olímpic d’Atlanta 1996, però hauria d’haver seguit al següent cicle. Em vaig trobar sol i la mort del meu pare va sumar per abandonar l’equip nacional. Crec que vaig deixar passar una gran oportunitat i la meva carrera esportiva hagués estat diferent.
Amb quin títol et quedes?
El fet de ser campió d’Espanya és molt important, però també vaig ser campió del Món Hispà. Tots els títols tenen la seva història, anècdotes i et sents orgullós. Vaig aconseguir uns títols en un moment que la boxa estava molt marginada. Avui dia també ho està, però abans estava pitjor.
Com veus la boxa avui dia?
A dia d’avui té un reconeixement. Quan vaig iniciar-me en la boxa, la gent creia que podia ser una persona conflictiva només per practicar aquest esport. Aquesta imatge s’està quedant enrere. Tot i això, crec que la boxa està encara en bolquers, en comparació amb altres esports, com ara el bàsquet, que té molta més acceptació. En l’àmbit competitiu no hi ha cap lliga fixa per fer créixer els boxejadors, el que hi ha són combats que hi ha en un territori. Aquests combats es preparen d’un dia per l’altre i no els pots preparar bé. A tot això, la majoria de boxejadors no poden viure d’aquest esport i ho han de compaginar amb la seva feina.
On gaudeixes més, de boxejador o d’entrenador?
Són dos mons oposats, però tinc clar que de boxejador. Quan et dediques a la boxa, com a esportista, hi ha una part d’ell que desconeixes. Quan fas d’entrenador, descobreixes l’altra part que fins aleshores no havies vist.
Per què ets entrenador?
Va ser un moment de la vida que compaginava la boxa amb la feina, que eren vàries. Entre elles, treball en la construcció, de seguretat el cap de setmana i al gimnàs. Aleshores vaig arribar a un punt d’inflexió del que volia fer a la meva vida. Jo sempre havia fet esport, amb la boxa, així que vaig decidir que volia dedicar la meva vida a la meva passió. És un treball complicat perquè no tinc cap conveni laboral, sempre estic pensant com millorar i ajudar a les persones. Em dedico a la boxa però també sóc educador.
Quin tipus d’entrenador ets?
Hi ha gent que vol ser boxejador professional i jo els dic que no els puc acompanyar. A mi m’agrada més una boxa amateur o olímpica. Com que la boxa és un esport en bolquers, crec que no et pots enfocar en tenir un campió del Món. En canvi, em sento més satisfet ajudant les persones a través de la boxa.
