Alejandro Cabrera, de 22 anys, s’està fent un camí en la dansa espanyola a Barcelona. Tot i la seva joventut, i ja llicenciat al conservatori, des de fa uns anys dirigeix i balla amb la seva pròpia companyia, la Companyia Flamenca Alejandro Cabrera, i fa uns mesos que també dirigeix les coreografies de la Compañía de Baile Fundación Manolo Sanlúcar, a Madrid.
Des de quan balles?
Des de ben petit, des dels quatre anys, estic ballant. La meva mare em volia apuntar a una activitat extraescolar i em va proposar fer natació. Jo vaig dir que no volia fer natació, el que volia era ballar, que era el que havia vist a la meva casa de sempre. La meva mare em va dir que el ball no era un joc.
A on vas començar?
Vaig començar a centres culturals, a penyes i entitats fins que vaig arribar a l’Escola de Dansa Isa Moren, on vaig fer dansa clàssica. A l’escola em van parlar del conservatori, que són estudis professionals. Em van dir que m’havia de preparar, perquè s’han de fer unes proves d’accés, que són molt complicades, i des d’aleshores vaig decidir formar-me. Ja no feia tres hores a la setmana, vaig passar a fer cinc hores diàries, de dilluns a divendres. Així que vaig completar els sis anys de carrera.
Per què vas escollir la dansa espanyola?
La dansa espanyola és molt enriquidora en tot, perquè pots desenvolupar moltes coses, des del compàs, la flexibilitat, moviments més curts o més fluids. Aquesta és la dansa que ho engloba tot. Dins de la dansa espanyola també ens formem com a ballarins de dansa clàssica i de dansa contemporània, és la més completa. Fins i tot fem ball més folklore, ens formem en una aula amb un folklore més tècnic, és a dir, sabem què és una jota, una sardana o el flamenc. També som músics, perquè sabem fer percussió. Ser ballarí de dansa espanyola és ser ballarí de tot.
Per què decideixis dirigir?
El primer projecte neix per la necessitat, perquè no hi ha cap companyia de dansa espanyola a Barcelona, potser una. Aleshores, vam ser un grup de persones que just havíem acabat la carrera i vaig decidir agafar les regnes. A l’inici vam ser quatre persones, tres companyes de classe i jo. Em vaig arriscar i vaig muntar la meva pròpia companyia. Vam fer els primers esdeveniments i vam veure que funcionava. Com a projecte final de carrera, vaig decidir muntar un esdeveniment gran, amb músics en directe i vuit balladors. En menys de vuit mesos, la companyia va donar un gir i va anar tot bé. Econòmicament, no vam tenir ajudes i va ser un risc. Soc jove i m’encarrego de tot, com ara la producció, el màrqueting, de vestuaris, coreografies, de músics… és molt bonic el que es veu d’amunt de l’escenari, però darrere hi ha molta feina que no es veu. També es tracta d’això, que no es vegi i que la gent pensi que això és fàcil.
Parles del primer espectacle, Donde nace una vida.
Donde nace una vida és el primer espectacle que vaig fer i que es va estrenar a la Llagosta. Neix amb la necessitat, també, de veure a la meva mare d’amunt d’un escenari, perquè ella va deixar de ballar per la família. Volia que ella sortís a l’escenari després de deixar-ho fa més de 20 anys. L’espectacle està dedicat a ella i fa tot el cicle de la vida, comença des que neix el fill, que era jo, fins que la mare mor. Era un espectacle sensible, volia que la gent plorés i es va aconseguir. Es volia transmetre i en un espectacle sense textos, és complicat.
Fa poc vas estrenar Baluarte, com t’està anant?
Baluarte és tot el contrari al primer espectacle, és tot colors. S’afegeixen quatre balladors més i eliminem músics, que així és més fàcil de moure i s’adapta molt millor per a festes majors o grans escenaris. Hem fet un espectacle profund, però també passar-ho molt bé i que la gent vegi molts colors, és que no parem. Estem 1 hora i 10 minuts, amb deu persones d’amunt de l’escenari amb 15 canvis de roba, sense cap pausa. És molta feina.
També dirigeixes una altra companyia, però a Madrid. Com està sent aquesta experiència?
La companyia havia de ser a Barcelona, però la majoria de ballarines eren de Madrid. Es va consensuar que era millor que jo anés a Madrid, que no vint persones cap a Barcelona. La companyia neix, perquè, des de la fundació, van veure Donde nace una vida i volíem que jo fes les seves coreografies. Aleshores, es vol que es porti a la llum, mitjançant la dansa, l’obra de Manolo Sanlúcar, tot el seu llegat i les seves obres simfòniques. Vam estrenar Medea a Flamenc-ON, de Barcelona, amb la sala plena i tot va anar molt bé.
T’agrada més ballar o dirigir?
Difícil [riu]… ballar m’agrada moltíssim, però m’agrada fer-ho per la resta. Hi ha vegades que m’agrada més està amunt amb un tècnic, veient que tot funcioni bé, que no pas ballant que si falla alguna cosa no pots fer-hi res. També és cert que soc massa jove per deixar de ballar, així que tinc gent de la meva confiança que està amb el tècnic per si falla alguna cosa. Sí que m’agrada més dirigir, sobretot, crear les meves bogeries i després veure-les.
Quins plans tens?
Ara mateix deixar de crear. Hem d’aconseguir que la inversió feta pels espectacles es retorni. El meu objectiu és que em pugui dedicar només a les meves companyies i que aquestes siguin reconeixibles i referents. Molta gent balla i fa espectacles, però jo vull ser una referència i viure d’això.
