Antonio García Robledo, de 40 anys, afronta aquest curs la seva última temporada com a jugador professional d’handbol al BM Granollers. L’esportista d’elit de la nostra localitat va anunciar fa unes setmanes que, en acabar l’actual temporada, es retirarà de les pistes després d’una exitosa trajectòria professional.
Com estàs després d’anunciar la retirada?
Les sensacions són noves, tot i que en els darrers anys quan he jugat fora les aficions locals m’han mostrat molt de respecte. En els últims partits fora de casa, després de dir que em retirava, mai havia tingut aquestes grans ovacions. No estic acostumat. Ho estic gaudint, però els resultats no ens estan acompanyant. No crec que m’afecti, però potser sí a l’equip. Això sí, estic gaudint moltíssim d’aquestes mostres i estic molt agraït.
Per què et retires, tot i ser el referent de l’equip?
Vull que el meu final arribi competint al meu màxim nivell i no m’agradaria que es veies un Antonio García diferent del que es veu ara a la pista. Estic amb força, il·lusió i m’agrada molt el meu dia a dia. Sé que estic al fil, potser, de la meva davallada i no vull que arribi a la pista, competint. Crec que això no seria just per a mi i, sobretot, per al meu club, equip i companys. Per a mi, és ideal retirar-me gaudint i competint al màxim nivell.
Ara és quan més gaudeixes?
Els millors anys de la meva trajectòria esportiva, o que més gaudeixo, és en aquesta última etapa amb el BM Granollers, perquè és quan he rebut més estima de la meva afició i quan hem estat més a prop d’obtenir un títol. Guanyar un títol hauria estat el més especial per a mi amb el BM Granollers, a més sent capità.
És una espineta que tens?
Quan vaig tornar al Granollers, després de negociar la tornada amb el gerent Pep Blanchart, jo li deia que volia tornar per guanyar un títol. El que més m’hagués agradat a la meva carrera esportiva és guanyar un títol amb el club de la meva vida. No ho he aconseguit. Sí que és cert que vam guanyar una Lliga dels Pirineus, però és un títol menor. Hem estat a prop de guanyar una Copa del Rei, una Lliga Europea o una Recopa. Aquesta temporada tindrem un parell d’oportunitats, que lluitarem fins al final per intentar donar la sorpresa.
Quins són els moments que més recordes?
Crec que són la medalla de plata de la final a quatre de Flensburg (Alemanya) de la Lliga Europea amb el Granollers i la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de Tòquio amb Espanya. També em quedo amb el Campionat del Món amb Espanya a Barcelona (2013), però ja va ser fa força anys i aquelles sensacions no són tan recents. Per últim, també recordaré la temporada a Lleó, que va ser per a mi un punt d’inflexió de la meva carrera esportiva.
Què ha suposat per a tu competir amb Espanya?
Per a mi, és el millor que m’ha passat mai, perquè he pogut competir en campionats internacionals amb la selecció espanyola absoluta. És un orgull i un somni que té qualsevol esportista. A banda d’això, també m’engresca que pugui ser seleccionat per la selecció espanyola en qualsevol moment fins al final de la meva carrera.
Quina és la fórmula per jugar a l’elit amb 40 anys?
Entrenar, cuidar-te, menjar bé, tenir il·lusió en el dia a dia i estar rodejat de gent que t’estima i que confia en tu. Hi ha una cosa que crec que és la clau, l’autoexigència. Has de saber i confiar que tot allò que fas és al màxim, cada dia té un sentit i que ja que fas la teva feina, que és allò que és el que més t’agrada i en el meu cas és l’handbol, s’ha de fer amb la màxima exigència. No s’han de deixar passar partits o temporades perquè el dia a dia passa i et passa per sobre. Si no estàs al màxim nivell, és complicat que puguis tenir oportunitats.
Et motiva seguir en l’handbol?
Em motiva moltíssim el fet de continuar lligat en el desenvolupament de l’handbol i, sobretot, dins del meu club. Em veig arribant al Palau d’Esports per preparar la planificació de les coses necessàries dels primers equips. Crec que puc ajudar a desenvolupar l’autoexigència al club per continuar millorant-lo.
De sempre t’ha agradat l’esport?
De ben petit era un motivat de l’esport, per la meva família. El meu somni era ser jugador professional del futbol, perquè encara no coneixia l’handbol. Quan vaig fer 12 anys, Xavier Canalejas va fer un equip d’handbol i em va encantar. Vaig aprendre moltíssim. I amb 14 anys, em va trucar el BM Granollers per anar a jugar. Nosaltres teníem el handicap, a casa, que no teníem transport per anar-hi al Palau d’Esports i llavors havia d’agafar el tren. La meva mare va ser valenta i, per a mi, no era cap problema, perquè anava a fer el que més m’agradava fer. Hi havia dies que arribava a casa a les onze de la nit, però jo ho gaudia moltíssim i em sentia un privilegiat.
Aquell nen estaria content amb la teva trajectòria esportiva?
Crec que sí, que si aquell Antonio García li expliqués tot allò que aconseguiríem no s’ho creuria. Crec que, fins i tot, aniria amb més il·lusió a l’entrenament.
