La cirurgiana es preparava per operar d’urgència un accidentat i, ja al quiròfan, va llegir la fitxa: Damià Pons Pons. El nom li va sonar tot d’una i en mirar-li les faccions ja no tingué cap dubte. Era en Dami. No l’havia vist en més de trenta anys i ara el tenia, greu i inconscient, a mercè de les seves mans. Mentre agafava el bisturí i les agulles, li vingueren al cap imatges de l’escola: “Tu no pots jugar a futbol, ets una noia; A més, estàs grassa i ens esclafaries. No venguis, fuig gorda! Ves a jugar a nines ” En Dami, fatxenda i pervers, sempre l’havia humiliada. Ara tenia l’ocasió de venjar-se, ningú no la culparia de res. Però quina bestiesa estàs pensant? −va reflexionar− Recorda el jurament hipocràtic. Els infants són cruels. Ho saps. D’això fa molt de temps… Sí, ho sé, seguia pensant mentre unia artèries i plorava desconsolada en un racó del pati.
−Ja hem acabat −es dirigí al nou intern en pràctiques− Tot ha anat molt bé. Crec que
l’hem salvat. Acaba tu de cloure les ferides que avui tinc partit de futbet
