És un dels esportistes més llorejats de la Llagosta. En boxa, va aconseguir títols catalans, estatals i internacionals. Dels seus majors èxits, participar en el preolímpic dels Jocs d’Atlanta 1996. Ara està centrat en el seu gimnàs de boxa, Zona de Combate, i en escriure una autobiografia, que pretén publicar el 2021.
Com va l’autobiografia?
Vaig estar fent una reflexió del que ha estat la meva carrera esportiva. Després d’això, crec que un dels punts en els quals he fallat és no saber-me vendre. Malauradament vivim en un país que la societat es fixa més en l’embolcall que en el contingut. Jo sempre m’he dedicat a la meva feina, a les meves coses, he estat callat, picant pedra com una formiga. Així que la meva autobiografia completa pot ajudar-me a que la gent pugui conèixer millor a José María Guerrero, el perquè de les coses, la meva forma d’actuar, pensar i fer les coses.
Com t’agradaria veure’t reflectit?
Doncs, com jo crec que sóc o intento fer les coses. Jo faig les coses de cor. Sempre. No hi ha res millor que fer les coses de cor i anar a dormir a la nit amb la consciència tranquil·la. Crec que és una de les coses més importants d’aquest món: poder dormir tranquil sabent que has intentat fer el millor que ha estat a les teves mans.
Tens molts èxits esportius. Amb quin et quedes?
Tinc diversos, però un dels que més ressalten, el Campionat d’Espanya o el Campionat del Món Hispà, de professional. En àmbit amateur, Campió d’Espanya o Internacional. També de júnior, vaig estar rascant un Campionat d’Europa i també vaig participar en un Campionat del Món. A més, em vaig quedar a les portes de participar en els Jocs Olímpics d’Atlanta 1996, que és una cosa molt bonica i que, malauradament, em vaig quedar en això, a les portes.
No anar als Jocs Olímpics va ser una decepció?
Era molt jove, jo tenia llavors 19 anys i prop d’uns 40 combats. Jo vaig començar molt jove a boxejar amb 13 anys i tenia una gran experiència. Però l’experiència que pogués jo tenir a Espanya, no tenia res a veure amb un boxejador que la tingués en l’àmbit internacional. El meu combat al Campionat d’Europa, del preolímpic per a Atlanta, va ser contra un bielorús que tenia 205 baralles i 26 anys. És clar, jo amb 19 anys, ja que hi ets fas el millor que pots. Vaig perdre per punts, per 6 a 2, però vaig estar fins al final.
Quin balanç de combats tens?
Jo tinc un dels records més longeus en l’àmbit professional, que seria en la meva última etapa de la boxa. Jo tinc un record de 34 combats amb 29 victòries, un nul i 4 derrotes. Una ratxa amb tres títols: Campió de Catalunya, Campió del Món Hispà i Campió d’Espanya.
Et vas retirar amb 32 anys, satisfet?
Estic molt content del que he aconseguit amb els mitjans que he pogut tenir. Estic molt orgullós. Si hagués tingut més ajuda, possiblement podria haver arribat més lluny. Les meves oportunitats en la meva carrera em van arribar ja a última hora, en un moment de la meva vida quan jo no podia donar el meu 100×100 i aquest va ser un dels motius pels quals em vaig retirar.
Què vols dir?
Jo m’havia retirat després de ser Campió d’Espanya, però després vaig fer el meu següent combat, que no hauria d’haver fet perquè em vaig sentir utilitzat, que això ja ho explicaré a la meva biografia. Vaig decidir penjar els guants i obrir el meu club a Ripollet, quan jo tenia 28 anys. Una de les eines per donar visibilitat al club, va ser llavors tornar a boxejar. Però clar, jo sempre sóc ambiciós i vull fer les coses bé, ser el millor. Vaig arribar a aquest punt que volia jugar en una lliga de primer nivell, que no podia jugar perquè estava donant classes, després havia d’atendre comandes… no eren mitjans perquè no tenia una continuïtat, només boxejant pràcticament una vegada a l’any. Va ser un cúmul de circumstàncies que em van obligar a penjar els guants, no va ser per un deteriorament. Em vaig desil·lusionar, vaig perdre la il·lusió. Llavors, vaig decidir lliurar-me en cos i ànima a l’ensenyament.
Vas penjar els guants i et vas centrar al teu gimnàs de boxa, Zona de Combate, a Ripollet…
De fet compaginava els meus últims anys de competició amb l’ensenyament. Això és una cosa que personalment no ho recomano si vols aspirar a ser el número u. Cal estar concentrat en el que es fa al 100×100. Això no es pot compaginar. Jo sempre he volgut ser el millor, abans boxejant i ara entrenant. Intento formar-me sempre el millor possible. Aprofito totes les oportunitats possibles per desplaçar-me, viatjar i estar amb els millors boxejadors que hi ha al país. I col·laboraré sempre en el que pugui per ajudar els altres. He de reconèixer que ara estic descobrint una faceta nova apassionant, més enllà de la competició. És ajudar les persones. Persones que no tenen idea de competir però volen superar-se en el seu dia a dia. Que aquesta és la filosofia que intentem transmetre a Zona de Combate.
Què somnis et queden?
M’agradaria estar en uns Jocs Olímpics. Ja que com boxejador no vaig poder, com a entrenador. Ha de ser molt bonic representar uns pobles com la Llagosta i Ripollet en uns Jocs
