Vicente Alonso és un esportista de 73 anys. De jove es va iniciar en l’atletisme participant en diverses curses populars i, fins i tot, va completar cinc maratons. L’any 2010, però, una lesió el va obligar a deixar de córrer i va substituir l’atletisme per les caminades de resistència. Des de fa uns anys participa en marxes de més de 100 quilòmetres i s’ha proclamat sis vegades campió de Catalunya de la Federació d’Entitats Excursionistes.
Quina va ser l’última caminada que vas fer?
L’última va ser a Mèrida. Fa tres anys que hi participo i és una caminada que m’agrada molt. Oficialment són 100 quilòmetres, però jo porto GPS i sempre ens marca 103. A la primera edició, quan arribàvem al quilòmetre 95 ja pensàvem que la meta era a tocar. Però quan el GPS va marcar els 100 quilòmetres encara ens en faltaven tres. Poden semblar pocs, però es fan eterns. En aquests moments has de tirar de cap.
I quina serà la següent?
La pròxima serà a Elx, al febrer. És una caminada que no presenta grans dificultats, però supera els 100 quilòmetres. L’organització ho fa molt bé i, com que no és gaire lluny, hi anem perquè també és una manera de sortir de casa. Quan expliques a algú que no coneix aquest món que t’has inscrit en una caminada de més de 100 quilòmetres, pensa que estàs boig i potser té una part de raó.
Per què fas aquest tipus de caminades?
Simplement intento cuidar la meva salut i crec que la millor manera de fer-ho és mantenir-me actiu. Quan ets dins d’aquest món, potser ni tan sols saps fins on pots arribar ni perquè ho fas. No tinc cap necessitat de recórrer aquestes distàncies tan llargues i hi haurà qui pensarà que és una bogeria. Jo mateix ho he comentat més d’una vegada amb els meus companys: no tenim cap necessitat de caminar tants quilòmetres. Tinc la sort que sempre acabo les caminades en molt bon estat. Acabo cansat, però després puc continuar fent vida normal.
Com et prepares per afrontar aquestes distàncies?
Quan comences a practicar esport cal preparar-se molt bé. Jo fa molts anys que faig esport i acumulo molts quilòmetres caminant. A la meva edat és més important mantenir una bona condició física que no pas entrenar específicament. No segueixo cap pla concret. Faig dues o tres sortides a la setmana: un dia camino 15 quilòmetres, un altre en faig 20 i, si cal, també puc fer recorreguts de 40 o 50 quilòmetres.
Com vas començar en el món de l’esport?
Vaig practicar atletisme durant molts anys. He completat cinc maratons en cinc ciutats diferents i això no ho pot dir tothom. La més llunyana va ser la de París. Per preparar una marató, cal un entrenament molt específic perquè has de córrer a un ritme molt més exigent. En canvi, ara no necessito una preparació tan concreta per completar una caminada. La primera marató la vaig fer l’any 1997 i durant molts anys vaig córrer molt bé. Els dos últims, però, arrossegava forts dolors d’esquena. Ho vaig provar tot, però res no funcionava. Només em trobava bé mentre corria, però, és clar, només corria tres o quatre hores al dia i no podia passar-me les vint-i-quatre hores corrent. Per això, vaig decidir canviar d’esport. Vaig començar a caminar i de seguida vaig conèixer altres persones que compartien aquesta afició. Això va ser l’any 2010.
Què t’aporten les caminades?
Des del 2010 no he deixat mai de caminar. Ara ja no segueixo cap planificació concreta, però continuo participant en algunes marxes per mantenir el nivell. N’hi ha algunes que, sincerament, no em ve gaire de gust fer-les, però sé que m’ajuden a arribar en bones condicions a les que realment m’interessen. A ningú li regalen res. Els primers anys aprofitava el calendari de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, que inclou una vintena llarga de caminades entre març i novembre, i participava en el Campionat de Catalunya. Era una manera d’entrenar i de compartir l’afició amb els amics.
Has estat campió de Catalunya en diverses ocasions.
Si no m’equivoco, sis vegades. El Campionat de Catalunya consisteix a completar un nombre determinat de caminades al llarg de l’any per sumar punts. Com que jo venia del món de la competició, els primers anys m’hi vaig implicar molt i feia moltes marxes. Amb el temps, em vaig adonar que, en realitat, competia només contra mi mateix. També arriba un moment en què t’adones que no cal participar en tantes caminades. Moltes vegades això significava llevar-se de matinada, conduir durant dues hores o fins i tot dormir fora de casa. A poc a poc, vaig anar reduint el nombre de proves, tot i que encara avui continuo fent-ne algunes per mantenir-me en forma.
Per què continues fent esport?
No t’ho sabria explicar. Tampoc sabria dir perquè vaig començar a córrer. Sí que sé perquè ho vaig deixar: per una lesió. Després vaig començar a fer caminades de llarga distància i tampoc et sabria explicar per què les continuo fent. Em trobo bé i m’agrada fer esport.
Fas alguna cosa especial per mantenir-te en actiu?
No faig res extraordinari. Menjo i bec el que m’agrada. Si un dia m’excedeixo una mica, l’endemà torno a la normalitat. Ara bé, hi ha una cosa que no falla mai: cada dijous surto a caminar amb els companys del Club Excursionista Independent de Catalunya. No és una activitat obligatòria, però és una cita que mantenim setmana rere setmana. Fem esport, però sobretot compartim temps amb un grup d’amics i això també és molt important.
