Jaume i Gemma Ribas: “L’avi era forner des d’abans de la guerra. Ell va començar l’ofici”

0
168

Gemma és la tercera generació del Forn de Pa Ribas, que ja té 40 anys d’història. El seu pare, Jaume, era fill d’un forner llagostenc que va començar el negoci a Malgrat. Jaume ja està jubilat, però continua visitant el forn en el qual ha viscut bona part de la seva vida.

Jaume, quan vas començar amb l’ofici de forner?
Jo sóc fill de la Llagosta. Quan tenia 10 anys, el meu pare va comprar un forn a Malgrat. Ja era forner des d’abans de la guerra. Ell va començar l’ofici i jo m’hi vaig trobar dins.

Com ara tu, Gemma?
No, no, a mi em van donar l’oportunitat de triar i el problema és que em va agradar (riures).

I a la Llagosta quan vau tornar?
J: L’any 80, ja fa 40 anys. A Malgrat vam estar més de 15 anys. Després, vam venir cap aquí, perquè aquests terrenys eren del meu pare i, com que la Llagosta començava a créixer molt i Malgrat estava molt estancat, doncs vam venir cap aquí. Vam començar com tots els negocis, espantats, però vam obrir la persiana i ens van desbordar. La gent va començar a venir a comprar molt, més del que esperàvem.

En aquell temps hi havia més forns a la Llagosta.
J: Sí, estava el Gelabert i el Forn de la Llagosta i ara només quedem nosaltres. I perquè la Gemma i la seva parella (Juan) hi són, que sinó, tothom a menjar pa industrial.
G: Costa. La gent ho diu i ho aprecia molt, però els hi fa mandra. S’han tonat mandrosos per anar a comprar pa i prefereixen baixar al súper de la cantonada a comprar el pa per a l’entrepà que no pas fer dos minuts més caminant a comprar un pa com Déu mana.

Com ha canviat en aquest temps el negoci?
G: Abans no es feien barres de quart, ara només fas barres de quart (riu).
J: Abans venia la gent al matí i comprava el pa de tot el dia, 4, 5 o 6 barres. Ara es van venent sobre la marxa, vaig a comprar el pa per a l’esmorzar, després per al dinar i per al sopar o el berenar. Abans érem els forners els que veníem el pa i ara són els forners, les benzineres, els súpers,… i tot el que s’hi apunti. Aquesta competència industrial ens ha frenat a tots.
G: A Espanya no hi ha cap norma que prohibeixi posar Forn de pa, quan no ho són, igual que artesà. A França està tot més regulat. Aquí ningú sap com fer-ho.

Això us ha obligat a reinventar-vos.
G: Sí, tenim una oferta més àmplia. A part també hi ha molta gent que, quan es va començar a vendre molt pa de fàbrica, venien amb mal de panxa i deien que el pa els hi feia mal o que eren intolerants al gluten. Jo els deia, «però si fa cinc anys que no vens a comprar, perquè jo et conec, has sigut clienta nostra». Jo els oferia menjar pa del forn, per veure si els feia mal i tornaven dient que no. Es tracta de menjar bo i sa, pa amb una bona fermentació, un bon procés, unes bones farines,… El pa és aigua i farina, res més.
J: L’única salvació dels forners és buscar especialitats diferents, però sempre nostres, amb llavors i fermentació natural, amb un mínim de 24 hores. Clar, aquest pa no es ven a un euro dues barres, fas servir molt de temps.

La del forner continua sent una feina nocturna?
J: Els que fem el pa dia a dia treballem a la nit. Alguns comencen a la una i altres a les quatre de la matinada, però s’ha de fer. El pa ha de sortir al matí fet i cuit, no és fer el pa precuit en mitja hora abans d’obrir. Encara nosaltres tenim dos oficials a la nit, però hi ha d’altres que estan sols.

Quin seria el moment més dur que has viscut al forn?
J: El més dur va ser quan van començar a entrar les panificadores grans. Va ser molt dur. Abans érem quinze persones treballant, va haver-hi problemes i es va passar malament. Érem molta gent, va començar a sortir pa per tot arreu, va baixar la feina, va afluixar tot. Això es va sumar a la crisi econòmica que va haver-hi en aquell moment.

I el més dolç.
J: Pel mig sempre hi ha moments dolços. Pot ser el primer any que es va celebrar el Concurs Pa de Pagès Català, que vam quedar entre els cinc finalistes. La veritat és que és una satisfacció personal i per al forn poder haver arribat a finalista. Professionalment, és un dels moments que et sents més satisfet. I també el dia que la Gemma es va decidir a continuar amb el forn i després la seva parella s’hi va sumar.
G: Per al Juan no donàvem ni un duro, perquè era de les persones que no li agradava embrutar-se les mans i ara no sap estar-se sense tenir-les sense massa.
J: Ell està per fer les coses molt artesanes, molt manuals,… Jo sóc dels que està per fer més pa, més de cara a la feina i ell d’anar a poc a poc.
G: Ja ho deia l’avi. Si havies d’esperar-te dues hores assegut, t’esperaves a que aquell pa es mogués. Encara tenim una soca per seure.

Què suposa ser la tercera generació del Forn de Pa Ribas?
G: Fa cosa, perquè diuen que les terceres generacions la caguen (riu). Però esperem que no. Estem intentant fer-ho el millor possible. Les ganes hi són i por de treballar no tenim.
J: Jo crec que, si no canvia la cosa, ho faran molt més bé que nosaltres.

Publicitat

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí