Óscar Pacheco: “M’han sortit les dents aquí, al bar, amb el meu germà”

Era la revetlla de Sant Joan de l’any 1969 quan va obrir les seves portes el Bar Málaga. 50 anys després, la tercera generació dels Pacheco continua amb el mateix esperit oferint als clients un tipus de cuina casolana i propera. El fundador del negoci va ser José Pacheco Barrios i el van seguir el seu fill Antonio Pacheco i la seva jove, Isabel Molero.

Què se sent en regentar un negoci familiar que porta ja 50 anys obert?
Orgull de seguir amb la tradició. Va obrir el meu avi, va seguir el meu pare i tinc la fortuna de continuar jo, fent una cosa que m’agrada, que he fet tota la meva vida,..

Pràcticament t’has criat aquí.
Pràcticament no, m’han sortit les dents aquí, al bar, amb el meu germà. Jo vaig decidir agafar les regnes. Fa set anys vaig reformar el negoci i estic content

Ha canviat molt el tipus de clientela, la forma de fer,…?
Sempre ha sigut una clientela molt sana, no ha sigut problemàtica del típic bar cerveser, sempre s’ha comportat molt bé. Ve molta gent d’empresa, estem envoltats de bancs, han vingut molts metges, quan estava l’ambulatori al carrer de Santa Teresa, o els de la Ràdio. Sempre ha sigut molt familiar. Jo recordo quan estaven els meus pares, la meva mare era el somriure del bar, l’esperit alegre. Anaves a la cuina i la meva mare tenia la paradeta, et deia el que hi havia i et feia el plat que tu volguessis. Molt personalitzat i amb productes sempre molt frescos.

I ara?
Jo he intentat mantenir el mateix esperit amb els clients d’ara. Una mica més adaptat al nostre temps. Continuem fent les patates casolanes, l’oli en condicions, productes frescos,… Pràcticament el mateix. Les receptes que faig són les que em va donar la meva mare. Seguim amb la mateixa idea d’un menú sa, fresc, casolà i que la gent no marxi amb l’estòmac pesat.

Els teus pares, Antonio i Isabel, es complementaven bastant.
Sí. Sempre treballar amb la parella és complicat, però ells han estat gairebé 40 anys, els dos lluitant. Cadascun amb el seu caràcter, però es complementaven, el que no tenia un ho tenia l’altre.

Es mantenen vells clients?
Algú queda, sense anar més lluny el senyor Pedro Damián, que segueix venint aquí a esmorzar. A l’hora del dinar també ve algú, però cada vegada menys, alguns s’han jubilat, però encara vénen de tant en tant a fer la visita i recordar moments que van passar aquí.

Quins records tens de quan eres petit?
Agafar l’entrepà, anar-me amb la pilota, tornar a l’hora de dinar, marxar una altra vegada amb la pilota. També recordo veure els meus pares lluitar i el sacrifici que feien, qualsevol feina ho és, però un bar ha sigut sempre molt sacrificat, moltes hores, molta dedicació i aguantar molt.

I tot i això, tu vas decidir continuar amb el negoci?
Sí, perquè no he fet una altra cosa a la meva vida que jugar a futbol i el negoci del bar m’agrada i una cosa que t’agrada ho tires endavant. Si no m’agradés, no hagués continuat. Jo em sento còmode amb els clients, molts són amics i se’t fa més amè tot.

Vas continuar d’una forma natural o va ser per necessitat?
Va ser natural. El meu pare, per l’edat, penjava el “mandil” i a la que es va jubilar, jo vaig aprofitar. Jo tenia en aquell moment molta il·lusió, i la segueixo tenint, de veure el Málaga una mica més modern, acord amb el temps, perquè sí que és veritat que el Málaga sempre es va caracteritzar com un bar més antiquat. Sí que el meu pare va fer alguna petita reforma però mantenint la línia. Jo li vaig donar un gir radical al bar.

Teniu els bars a la sang, ja que heu tingut altres locals.
Sí, amb el meu germà vam obrir el Grand Canyon, que ara ja no exerceix, vam estar vint anys, amb un bar diferent, més per a la joventut i el cap de setmana, que també va tenir la seva època daurada. Un lloc que podies anar a prendre una copa, que no hi havia problemes. El que està darrere de la barra és el que dona accés a segons qui, si els que estan darrere de la barra són gent sana, legal, doncs et ve gent d’aquest tipus.

Com veus el futur del Málaga?
Seguint amb la línia que estem, de fer les coses bé, les coses casolanes i que la gent vingui perquè es menja bé. Després si el servei que dones és bo i l’atenció és un bon afegit millor. Però sobretot que la gent que ve a dinar, molts han de menjar fora de casa, repeteixi i que surti d’aquí dinant com a casa.