Meritxell Serón, de 25 anys, i Cristina Anguita, de 21, són les dues ballarines més veteranes de la Casa de Andalucía de la Llagosta. Tot i la seva joventut, aquestes dues membres de l’entitat andalusa són referents per als menuts i menudes per la passió, sacrifici i experiència damunt dels escenaris.
Per què seguiu ballant sevillanes?
Meritxell Serón (M.S.): A mi, em van apuntar amb tres anys i tot va començar perquè la meva mare em va apuntar a dansa, que no m’agradava. En canvi, veure flamenc per la televisió em cridava l’atenció. Així que porto ja 20 anys ballant sevillanes. Quan ballo s’atura el món, m’agrada moltíssim. A més, és més que un ball. És un sentiment que ofereix molt més que qualsevol altre ball. No sé perquè passa això, però és així, les sevillanes són més que un art.
Cristina Anguita (C.A.): Jo vaig començar quan complia cinc anys i porta ja 16 anys vinculada amb la Casa de Andalucía de la Llagosta. Tota la meva família és de Màlaga i llavors ens vam vincular amb l’entitat. Les sevillanes podríem dir que són el lloc que quan he tingut un mal és on vull estar. Les sevillanes és art, sentiment, passió i ganes. No tothom pot ballar i sentir-se amb ganes amb tan sols quatre classes.
Sou les veteranes dels grups de ball, noteu aquesta responsabilitat?
M.S.: Sí, perquè quan jo era petita i ballava, jo sempre em fixava en les ballarines més grans. I jo ja li deia a la meva professora que volia fer el mateix que les grans. Sempre m’han agradat els reptes i a mida que he anat creixent m’ha agradat superar-los. Sempre m’agrada que m’ensenyin coses noves.
C.A.: Jo vull pensar que no, però en el fons sí que som les referents. Les petites ens tenen com a referents i, per a nosaltres, és una responsabilitat. És important que les més petites ens vegin ballar.
Quines referents teniu?
M.S.: De ballarines de fora que he anat veient, totes m’agraden. Quan era petita em fixava sempre en una ballarina de la Casa de Andalucía de la Llagosta, Alícia Arjona. Em fixava moltíssim en ella perquè hi ha moltes ballarines que només ballen, però ella sí que transmetia sentiments. En transmetia moltíssims amb els seus balls.
C.A.: Les meves referents quan vaig començar van ser Meritxell Serón i Judith Robles. Van ser les meves referents perquè són una mica més grans que jo. Jo les veia i m’agradava molt com ballaven. Judith ja va marxar, però encara continua Meritxell.
Com veieu les noves generacions?
M.S.: Crec que estan molt animades, perquè ens miren moltíssim i elles ballen mentre nosaltres ho fem. Però encara hauria d’haver més ballarines petites, perquè ara crec que hi ha d’altres balls que estan més de moda. Les sevillanes al nostre municipi estan decreixent. Moltes de les músiques que ara s’escolten no s’escoltaven abans. Ara a les noies els agraden més balls, tipus hip hop o break dance, que no pas el flamenc. Crec que veuen el flamenc com un ball tradicional. Abans, de quadres de ball, hi havia prop d’una quinzena de ballarines, ara, però només n’hi ha quatre.
C.A.: Veig que les sevillanes s’estan perdent, perquè ja no hi ha tants nois i noies com abans. Potser perquè ja som, alguns de nosaltres, tercera generació posterior a l’origen andalús…
Què aporten les sevillanes respecte a altres balls?
M.S.: Aporten moltes coses. Una de les coses que aporten és que et permet esplaiar-te amb el joc de tacons a l’escenari. A més, a la llarga et demostres a tu mateixa el que no t’havies imaginat. Jo abans ballava, però sense transmetre. Al cap d’un temps descobreixes coses en tu que no imaginaves que podries arribar a fer
C.A.: Jo crec que et pot agradar o no. Però si t’agrada, t’agrada molt. És un ball dinàmic, que treballa tot el cos, es treballa l’expressió i també el sentiment.
Com us veieu en un futur immediat en aquest món de les sevillanes?
M.S.: Jo continuaré ballant fins que el cos aguanti o la Casa de Andalucía de la Llagosta aguanti.
C.A.: Espero que seguirem actuant i fent balls de sevillanes. Espero, sobretot, que siguem encara més persones ballant amb els membres de la Casa de Andalucía de la nostra localitat.
