Josep Millán, de 31 anys, ha debutat aquesta temporada com a àrbitre a la Lliga Asobal fent parella amb el granollerí Roland Sánchez. El llagostenc suma 16 temporades en l’arbitratge i, a finals del curs passat, es va veure recompensat amb el somiat ascens a la màxima categoria de l’handbol espanyol.
Per què ets àrbitre?
Sempre ho dic, el que ho prova no ho deixa. Ho he viscut molt a casa, el meu pare era àrbitre i li agradava molt. A banda d’això, quan vaig arribar a l’edat sènior com a jugador, com sabeu l’estat físic és molt important, crec que jugava bé, però amb les meves condicions físiques no arribaria a l’elit. Llavors portava uns anys compaginant-ho, sent àrbitre veies que podies arribar al somni de l’elit però per una altra branca. A mida que vas pujant categories i arbitrant partits importants, tens l’adrenalina. Quan xiules un partit amb 800 persones, vols amb un miler; després arbitres una semifinal, però vols una final. La roda fa que t’acabis enganxant. Quan ets petit, somies a marcar el gol de la final de la Lliga de Campions.
Com ha estat el camí fins a l’Asobal?
Vaig començar amb 16 anys, així que han estat 16 temporades complicades. Vaig tenir la sort que amb 19 anys vaig arribar a la Primera Nacional, que és la tercera categoria espanyola. Aleshores, el somni és arribar a l’elit, que és la Lliga Asobal, i començo un període en el qual molta gent es queda pel camí i el més important és la constància. Has de ser conscient que et perdràs molts caps de setmana, molts aniversaris i festes amb els amics.
En quin moment has gaudit més?
En els últims dos anys quan xiulava la categoria de Plata, que és la segona màxima categoria. Tot i que he viscut dues etapes en l’arbitratge. Uns primers set anys vaig fer parella d’arbitratge amb Jordi Quintanar, fins que ell va decidir deixar-ho quan estaven molt a prop d’arribar a l’Asobal. Aquest va ser el meu pitjor moment. Em vaig quedar sense parella arbitral i em vaig ajuntar amb un company del País Basc i un altre de Navarra. Va ser molt dur perquè no teníem continuïtat, arbitraven pocs partits i no teníem bones designacions. Em vaig plantejar deixar-ho. Però per una serie de condicionants, em vaig ajuntar amb un dels meus millors amics, Roland Sánchez, que ja havia estat a l’Asobal i havia descendit. Aquest va ser un dels millors moments perquè novament vaig veure a prop el somni de l’Asobal. Mai m’he emocionat per l’arbitratge, però, el dia que em van trucar per dir-me que pujàvem, em vaig emocionar. No va ser per arribar a l’Asobal, és més per un fet de dir que ho he aconseguit després de tants anys. Va ser un premi a la constància, a no haver llençat la tovallola.
Com va ser el debut?
Va ser molt especial perquè vam debutar a Santander, en una pista històrica de l’handbol espanyol perquè el Teka Cantàbria va ser campió d’Europa. De petit sempre la veia plena de gent. Vam poder compartir aquest moment amb la nostra família, van venir els meus pares i la parella. El partit va anar molt bé, vam fer un bon arbitratge. Els jugadors van col·laborar perquè ells també saben que és el teu primer partit.
És molt diferent arbitrar en Asobal?
Nosaltres preparem el partit de la mateixa manera, veiem sempre els partits anteriors dels dos equips i si hi ha un precedent. Mirem els focus de conflicte. Viatgem amb temps i preparem els partits pel matí de dissabte. La diferència de l’Asobal amb la resta de categories és la qualitat individual dels jugadors i la velocitat en el joc. El clic que ens fa el primer partit és adonar-te que és molt més ràpid i cada jugada més intensa. Tu has d’adaptar el teu arbitratge perquè abans en una jugada xiulaves falta i ara si pites falta potser han marcat un gol i talles el joc. Agafar el ritme costa tres o quatre partits.
Com és la gestió del partit?
Els àrbitres hem d’estar preparats perquè en qualsevol moment passin coses. La gestió amb els jugadors a l’Asobal és més senzilla que a Plata. A l’Asobal tots passen a ser professionals i són més empàtics amb l’àrbitre. Tu també has de ser empàtic amb el jugador. Quant més puges de categoria, el jugador té més respecte per l’àrbitre. A més, és vital la gestió dels deu primers minuts del partit perquè, si tens un bon criteri i encertes, la relació amb els jugadors flueix.
Pots viure de l’arbitratge?
Ara no. Es un bon incentiu econòmic, però no pots viure d’arbitrar. La majoria dels companys compagina l’arbitratge amb la feina. Jo tinc una feina normal de 40 hores a la setmana i l’arbitratge el faig en el meu temps lliure, en el meu cap de setmana.
Quin és el teu nou repte?
El meu objectiu és sortir content de cada partit. Si fem això, estarem els anys que calguin. El meu objectiu és mantenir-me fins que em diverteixi, no tinc cap pressió. Òbviament mentre estigui, vull arbitrar els millors partits. Enguany volia arbitrar en pistes històriques en les quals mai havia xiulat, Irun, Santander, Valladolid i Lleó.
